Opinió | Quantes morts hauran d’haver-hi per resoldre el conflicte del Sàhara?

El conflicte del Sàhara Occidental torna present als mitjans de comunicació. Ja ho va estar fa un any a causa de la vaga de fam de l’activista sahrauí pels drets humans Aminetu Haidar. Però aquesta vegada la situació és molt més greu i, potser, definitiva per a la resolució del conflicte. El problema a resoldre és saber si serà a favor de la legalitat internacional, per tant, de les reivindicacions legítimes del poble sahrauí, o bé serà a favor de l’ocupació militar il·legal, per tant, de la repressió, de la vulneració dels drets humans i de l’espoli dels recursos naturals.

La traïció al poble sahrauí per part de l’Espanya franquista i de l’Espanya democràtica ha facilitat que la comunitat internacional (ONU, EU, EEUU i França) allargui l’ocupació marroquina en benefici propi. El preu el paga el poble sahrauí a qui li són negats tots els drets i pateix una intensa repressió en tots els àmbits amb l’objectiu final de fer-lo desaparèixer. 35 anys de conflicte sense resoldre per part l’ONU només es pot interpretar amb el sil·logisme “el silenci dels necis”. Tots volen un tall del pastís del Sàhara Occidental i el pastisser és Mohamed VI. El preu o els drets humans, no els és cap problema, el benefici que en treuen és prou abundant.

Davant d’aquest estancament del conflicte, tenim la població sahrauí dels territoris ocupats pel Marroc vivint en una situació social i econòmica desesperada que contrasta amb els colons marroquins que gaudeixen de privilegis. Una població sahrauí que pateix una repressió constant i diària: detencions arbitràries, tortures, judicis sense garanties, presó, desaparicions. Aquest clima asfixiant va provocar les primeres mostres decidides d’intifada al maig del 2005. Un aixecament popular pacífic, dirigit per activistes de drets humans i de defensa dels recursos naturals.

Així doncs, amb els 35 anys de lluita, 15 anys de guerra oberta i 20 anys esperant la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que no arriba, la població sahrauí d’Al-Aaiun i d’altres ciutats en territoris ocupats van organitzar campaments de protesta als afores de les ciutats. Aquests campaments es coneixien amb el sobrenom de “campaments de la dignitat”. El més conegut ha estat el de Gdeim Izik, amb més de 20.000 persones, població civil indefensa, que ha estat desallotjat salvatgement. El nombre de víctimes és impossible de precisar actualment. La repressió sagnant ha arribat a la ciutat. A Al-Aiun, la violència, la brutalitat i la crueltat de militars, gendarmeria, auxiliars de la gendarmeria i colons marroquins armats castiga la població civil sahrauí. Una població desesperada que ha de respondre els atacs amb pedres. Una desproporció dramàtica i tràgica. Tot succeeix sense testimonis, les autoritats marroquines han prohibit que els mitjans de comunicació entrin a Al-Aaiun,.

Però què fa el govern d’Espanya? La flamant nova ministra d’exteriors només demana que hi hagi contenció. Què vol dir contenció? A Trinitat Jiménez li molesta que la població sahrauí es rebel.li, que protesti, que no “pari la galta” amb resignació? Per què el govern espanyol no condemna el Marroc? Per què la Missió de les Nacions Unides per a la realització del Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), àmpliament present a l’Aaiún no vetlla per la protecció dels drets humans? Per què el govern espanyol ven armes al Regne del Marroc? Per què la Unió Europea té acords comercials preferents i pesquers amb el Marroc? Per què l’ONU no s’exigeix el compliment de la legalitat internacional i la celebració del referèndum d’autodeterminació?

A les manifestacions, cridem “El Marroc, culpable, i Espanya, responsable!”. El Marroc intentarà negar-ho, però a Al-Aiun hi haurà un tràgic bany de sang, del qual el govern espanyol n’és responsable. El PSOE i el PSC s’han tacat de sang, malgrat vagin a la tintoreria de la diplomàcia que tot ho justifica.

Per què em refereixo al PSC? Doncs perquè mai han volgut signar cap resolució al Parlament que pugui molestar al Marroc, perquè el diputat i candidat Mohammed Chaib (núm. 24 a la llista de J. Montilla) és conseller reial de Mohamed VI i no dubta tractar de terroristes els sahrauís. Per tant, com que mai ha estat desmentit, considero que aquest és el discurs oficial del PSC.

Miquel Cartró i Boada
ACAPS Wilaia Alt Penedès