Opinió | Valents solucionistes pel canvi

Disposats a ser pitjor que un rusc d’abelles sota una teula en la nit més freda d’un mes d’agost, embadalits per la dolça amargor de la mel dels anys, en front la resistència dels que entenem que la burgesia catalana a favor de la independència només pot ser per motius d’oportunisme, no cal enganyar-se.

No acceptarem mai uns Països Catalans lliures però capitalistes. Entre l’espai real i el legal, com podem alliberar una nació, si desprès aquesta no ha de ser per aquells que hi viuen.

Un joc a torns, de social-demòcrates i conservadors, simplement gestors del capital, que segueixen veient normal no estar en sintonia amb la societat. Cap d’ells ha trobat lloc per la seva radicalitat verbal en el Parlament, engolida al mateix temps que el seu ideari, una catalanitat sentimental i folklòrica.

Pseudocomunistes caducs còmplices de la criminalització i posterior persecució dels moviments socials, pèssims gestors de les seves sigles desviant la mirada davant l’esquarterament del territori en nom del suposat progrés.

Conservadors amants de la metròpoli i artífexs de la colonització del territori, que obvien que la cultura es la mateixa manera de viure que te un poble, capellà, frare o ermità, la jerarquia piramidal ben entesa al seu esguard.

Cercadors de rumb que accepten nacions i nacionalitats però segueixen veient espanya com una unitat i destí, socis de qui no veu que la llibertat col·lectiva va subjecta a la llibertat individual.

Noves opcions mediàtiques, de xenòfobs a independentistes d’elit.

Qui a obert el debat que les dretes no gosaven anomenar i ara en fan bandera, i als que nomes podrem agrair que les anomenades esquerres no tornin a sumar mai mes.

Comença el circ, les butaques estan espolsades i el nas mes galant serà pel pallasso amb mes aval, que assumirà la presidència sense que mes del vint-i-cinc per cent de la ciutadania l’hagi votat i perpetrarà un cop mes el divorci de la classe política amb la societat civil.

Jordi Hill