Tots tenim gravat a les nostres retines la imatge de Vicente Ferrer, passejant sota el paraigua, per protegir-se del sol per motiu de salut, i envoltat de persones d’aquest poble marginat, però alhora, alegres per la presència de Vicente Ferrer, i reconfortades per la seva tasca social, a causa de la solidaritat de molts, apadrinant nens/as a través de la seva Fundació.
Però tanmateix aquesta imatge es distorsiona quan a les nostres retines ens apareixen les imatges dels polítics, que han copiat per a la seva política social la tasca de Vicente Ferrer. Que els joves no tenen feina, que els apadrini els seus pares. Que una família es queda sense treball|feina i no poden atendre els pagaments mensuals, que els apadrini els seus pares.
I quan cal donar explicacions del perquè, se’ns diu és que no te senceres que és una crisi mundial?. I davant d’aquesta explicació reflexiones i te preguntes En un món globalitzat com en el qual estem, la crisi mundial no és la suma de la crisi individual de cada país?.
I continues reflexionant i arribes en la conclusió que la situació real ve donada per la política que han permès, i no és cap altra que el no controlar que es gastava per sobre de les possibilitats del país. Això sí, discursos el que vulguem, creació de taules d’antinosequé les que vulguem, plataformes les que vulguem, etc…
Quan a través dels mitjans de comunicació, cada dia veiem com a pares que han apadrinat els seus fills, els estan embargant l’habitatge, i són els seus veïns que en solidaritat amb ells fan pinya i amb la seva protesta aconsegueixen un ajornament temporal d’aquest embargament, et preguntes.
Quina política social s’aplica a aquesta situació? S’està realitzant una política de facilitar a aquestes persones un habitatge social? pagant una quota dins de la seva economia?.
O s’està de braços creuats i mirant per a un altre costat?
José Antonio Doblas
