Un cop passades les eleccions al Parlament de Catalunya, és bo fer una valoració del que ha passat i de les causes que han portat al principal partit del govern a aquest desastre. Ara ja es pot fer una recapitulació dels elements que ens han portat a aquesta situació sense el temor de que se m’acusi de quintacolumnista. No sé si tinc tota la raó, si la tinc en part o, al contrari, vaig errat. No ho sé. Però en tot cas, altres “opinadors” amb els que he contrastat aquestes valoracions em donen la raó.
El PSC, ha perdut el seu discurs propi, d’esquerres i catalanista (conceptes que sempre havien d’anar junts, però no necessàriament per aquest ordre). Ha jugat a la promiscuïtat política i/o ideològica volent fer-se el simpàtic, tant entre els ultranacionalistes saltataulells propers a ERC, com entre els espanyolistes del PSOE, com entre els ecologistes/verds/sostenibles d’Iniciativa. Al final, de tant de voler quedar bé amb tothom, els ha deixat a tots emprenyats. Per tant, sense por d’equivocar-se, es pot dir que el PSC s’ha tirat a la piscina sense primer mirar si hi havia aigua.
Tots els votants amb criteri, teníem un motiu per abandonar al PSC i al final, ha passat el que ha passat: un bon feix de vots ha anat al PP, un altre cap a Iniciativa i el gruix més important –i això sí que fa mal- , cap a la convergència de dretes.
Els socialistes catalans, per desolació dels seus militants i seguidors, han fet tots els discursos possibles: des del proper a l’independentisme a les jornades prèvies a la sentència del Tribunal Constitucional, fins el discurs espanyolista més caspós, que tothom identificava més amb la retòrica de Alícia Sánchez Camacho que no pas amb un partit que es declara catalanista i de progrés. Ha volgut jugar a ser al mateix temps moderat i extremista (situant-se tant en un extrem com a l’altre i, l’únic que ha aconseguit, ha estat despistar als seus electors). Tots els votants amb criteri, teníem un motiu per abandonar al PSC i al final, ha passat el que ha passat: un bon feix de vots ha anat al PP, un altre cap a Iniciativa i el gruix més important –i això sí que fa mal- , cap a la convergència de dretes.
El PSC ha pagat els plats trencats d’un mal pacte tripartit, d’un mal pacte/repartidora on des del mateix moment que es plantejava, no es pactaven polítiques sinó el repartiment de cadires; no es van acordar prioritats sinó espais de poder, no es van marcar horitzons sinó disposicions de partides pressupostàries. I això en situacions de feblesa política (no podem oblidar que el tripartit es va recrear fent una suma artificial perquè no governés CiU). Això es paga molt car.
De tant mal fet que es va fer el pacte, es van donar ales als partits petits perquè, creient-se els milhomes, posessin contínuament contra la paret al partit majoritari i debilitar-lo un dia darrera l’altre. Com exemples podem citar el trasvassament del Segre i l’Ebre, l’incendi d’Horta, la limitació de velocitat als voltants de Barcelona, el suport als referèndums, etc. La indisciplina i insolidaritat dels partits petits envers al majoritari, ha fet que mentre s’obligava al PSC a ser solidari amb les seves decisions, els petits, podien fer de trabucaires amb les conselleries dels altres. Una situació delirant!
Van voler conservar un discurs federalista quan, a aquestes alçades, a Espanya no hi ha més federalistes que alguns del PSC.
Es va fer un govern en què el President estava lligat de mans i peus; tenia molt poca capacitat de decisió per por al trencament d’un equilibri molt inestable, per por a la fatxenderia dels saltataulells i dels sostenibles, que no se n’adonaven que afeblint al PSC, també es feien mal ells mateixos. El PSC ha pagat el preu de la manca de lideratge i/o autoritat sobre els socis de govern. Al President Montilla,li han fet el mateix que al President Maragall, li han lligat les mans per dirigir el govern i cada partit ha actuat de forma autònoma segons el repartiment que es va fer en el pacte tripartit. Això, demostra molta feblesa política i molt poca autoritat moral, i una incapacitat total per dirigir un país. La ciutadania tenia la sensació de que el President no parlava quan volia, sinó que primer havia de demanar autorització als “socis”.
Per si no tenia prou condemna a sobre, el PSC va abandonar el discurs catalanista que, no ho oblidem, forma part del seu ADN fundacional. Es van voler abraçar a la retòrica jacobina del PSOE, abandonant els principis i actituds catalanistes. I això no es perdona. Malgrat la sentència del Tribunal Constitucional que ens deixa despullats, van voler conservar un discurs federalista quan, a aquestes alçades, a Espanya no hi ha més federalistes que alguns del PSC.
Els nostres amics del PSOE (amb amics així, no ens calen enemics), en tot el procés de l’Estatut de Catalunya, han actuat amb una traïdoria contra el PSC que ha estat clamorosa. El PSOE, des de Madrid, ens reclama lleialtat, i a canvi, ens retorna ignomínia; ens vol fidels però ens tracta amb displicència, com si fóssim xavalla; moneda de canvi de la seva estratègia política. Entre el PSOE i el PSC, no ha existit una relació entre partits germans sinó de subordinats. I la direcció del partit no només ho ha permès sinó que s’hi ha conformat sense protestar. Només ens faltava que la ministra de les escopetes i els canons ens volgués entabanar dient-nos que la sentència era d’allò més justa, que era el que convenia als catalans, que no hi veia cap motiu per la desafecció. Au va!!!
No s’han adonat que ara els immigrants i els fills d’immigrants d’altres territoris de la península, són tant catalans com els de nissaga llarga i que, tant si parlen en català com si parlen en castellà a casa seva, són catalans.
Finalment hi ha una evidència incontestable: l’esquerra en general, i molt especialment el PSC, s’ha quedat sense discurs. Ha quedat encallat en la retòrica dels anys setanta –vuitanta, amb un discurs obrerista antinacionalista. La manca d’evolució discursal, és conseqüència de l’apalancament dels dirigents. De tant gestionar, s’han oblidat de pensar; s’han oblidat de posar ànima a les polítiques; se’ls ha encallat el discurs com si fos un disc ratllat que no avança i sempre va repetint la mateixa estrofa, la mateixa tonada.
De tant ocupats que estan en procurar que no els hi moguin la cadira, no s’han adonat que el país ha canviat molt. No s’han adonat que al 2010, els immigrants ja no són els andalusos ni els extremenys, sinó que són uns altres. No s’han adonat que ara els immigrants i els fills d’immigrants d’altres territoris de la península, són tant catalans com els de nissaga llarga i que, tant si parlen en català com si parlen en castellà a casa seva, són catalans, formen part de la cultura catalana i tenen la mentalitat del país on viuen.
No ve a tomb que, als que van venir als seixanta i setanta a llaurar-se un futur, en aquesta campanya electoral encara els diguem que són emigrants, que són andalusos o extremenys quant ells mateixos, quan van a visitar als seus parents, se senten estranys i els tracten com estranys. Ells mateixos són els primers a fer comentaris al veure com estan els pobles que havien deixat en la misèria i que ara són molt més pròspers que les ciutats catalanes on viuen; que tenen millors carrers, millors comunicacions, millors prestacions socials i millors oportunitats subvencionades. I també són ells mateixos els que, quan veuen la nova realitat dels seus pobles d’origen, es fan la pregunta de Josep Pla: i això quí ho paga?, conscients de que, mentre a ells els costa arribar a final de mes, mentre ells han de fer un munt d’hores per poder disposar d’una petita comoditat, mentre ells els costa déu i esforç obtenir un ajut per a qualsevol concepte i que veuen que el país on viuen cotitza a la baixa, ells gaudeixen d’una riquesa no treballada que els permet viure molt bé.
Josep Maria Masachs
