Opinió | Prou masclisme!

Perdoneu-me per utilitzar un tòpic com a títol d’aquestes línies, però és a allò que m’empeny un fet cada cop més extens, i no vol dir que tots els casos que seguidament assenyalo pateixin el mateix tracte, però sí que és el meu, i només en faré unes lleugeres pinzellades. Parlo d’abolir el masclisme que priva molts homes separats de continuar exercint de pares actius, víctimes del masclisme que cedeix a la mare, atenent a raons biològiques, físiques, sentimentals i de gènere, la custòdia dels fills i filles de manera directa en cas de separació, quan el lligam sentimental entre pare i mare deixa d’existir. Una forma cruel de discriminació que no considera els homes aptes per a cuidar dels seus descendents.

Heu sentit a parlar de la discriminació positiva? Doncs és el que moltes mares pateixen en obtenir de manera directa la custòdia dels seus fills/es tant sí com no. En tot cas hi haurien de renunciar, efecte que socialment no és ben vist en el sistema masclista i patriarcal en el qual vivim.

Aquest és el masclisme que allunya els pares del dia a dia d’uns infants sotmesos als efectes de l’alienació parental aguditzada per la precarietat del pare exclòs de l’habitatge familiar, obviant els recursos econòmics del mateix, que a banda de les manutencions, ha de fer front a la meitat de les despeses d’un pis que no gaudeix, que és també per a la mare atès que, com a dona, és qui té cura dels fills/es als ulls de la societat; una curiosa i doble discriminació.

‘La responsabilitat envers els descendents ha de ser sempre compartida’

La responsabilitat envers els descendents ha de ser sempre compartida. Tots els privilegis que assolim els pares separats en quantia d’hores de gaudir de la companyia dels nostres fills/es depèn sempre de la voluntat i l’estat d’ànim de la mare, amb el suport d’una llei masclista, molts cops sotmesos a un conveni de mínims.

Molts advocats en coneixen els límits legals i, amb el consentiment de la mare actuant de clienta, eternitzen un tracte masclista atenent a la rendibilitat econòmica pel sol fet de ser dona.

Em torno a disculpar i aquest cop més enèrgicament per utilitzar un terme tan lamentable com el de violència de gènere i l’assetjament; em repugna aquesta lacra social, perquè essent infant l’he hagut de viure i visualitzar, i em repugna doblement com s’utilitza aquest terme com a amenaça perquè molts pares signin convenis de separació insignificants, podent arribar a ser vexatoris i en molts dels casos de renúncia, com a punt d’inici a ser sotmesos a una extorsió econòmica i sentimental molt severa.

‘Per tant, vull dir: no al masclisme que sota l’aixopluc d’una llei arcaica, impossibilita a molts homes d’exercir de pares la major part del temps possible’.

Jo he fet de pare, i en infinites hores he sigut i vull ser el millor pare pels meus fills, i no vull que això sigui un elogi, estic segur que tots els pares volen el mateix. Per tant, vull dir: no al masclisme que, sota l’aixopluc d’una llei arcaica, impossibilita a molts homes d’exercir de pares la major part del temps possible. Els pares, els homes, com a persones que també som, tenim dret a cuidar dels nostres fills/es. L’amor vers els fills/es no entén de sexes o de gèneres, i per tant, totes les persones hauríem de tenir el reconeixement de la cusòodia compartida. A l’espera que el nou codi civil de família tingui l’efectivitat necessària.

Jordi Hill