A Europa s’imposa l’american life. Quan l’estil de vida americà està sent qüestionat als propis Estats Units, i ara que el gegant de l’economia mundial s’està adonant que té els peus de fang, la vella Europa està temptada d’adoptar un model deshumanitzat sustentat només per l’èxit econòmic de l’individu.
Fa temps que la paraula crisi s’ha instal·lat a casa nostra. Al principi la vam afrontar amb por. Ara ens hi hem acostumat de tal manera que som capaços de llegir les xifres de l’atur gairebé sense immutar-nos, quan fa uns mesos amb aquestes mateixes dades ens hauríem estirat dels cabells.
Una crisi real que massa gent està patint. Però a l’aixopluc d’aquest concepte, empresaris sense escrúpols s’excusen per fer neteja laboral i exigir un augment de la competitivitat i de la producció a canvi de mantenir el lloc de treball, com si el treballador fos un indigent disposat a rebre l’almoina del totpoderós empresari. O no hem escoltat mai allò de: “cal treballar més i cobrar menys”?
Paral·lelament en el temps, ens trobem també una administració pública regida per governs dretans i neolliberals que, amb l’excusa del dèficit produït per la disminució dels ingressos contributius, justifica la reducció de serveis i la retallada de prestacions de tot tipus, socials incloses.
Com s’afirmava al començament del text, amb la impunitat que atorga la paraula crisi, estem adoptant un model social i econòmic on s’imposa la llei del més fort. I aquesta llei ens mena indefectiblement a una societat fragmentada, desigual i injusta on hauran de cohabitar, que no conviure, ciutadans de primera i de segona: els més forts i poderosos, que disposaran d’una sanitat de qualitat i podran escolaritzar els seus fills en centres d’elit, i uns altres resignats a rebre una sanitat assistencial i una educació residual.
A aquest apocalíptic port, on el quart món creix amb progressió geomètrica, ens dirigim si no canviem el rumb, controlant el teixit empresarial i exigint solucions i compromís als governants.
La crisi no pot ser l’excusa per al desmantellament de l’estat del benestar. Cal exigir als governs major implicació en el control de l’economia submergida, dels EREs, dels acomiadaments massius i improcedents, de les prejubilacions injustificades… i amb la lluita contra el frau fiscal. I també cal administracions, sobretot locals, que siguin valentes i apostin decididament per la creació de llocs de treball. És precisament ara, quan la iniciativa privada està en recessió, que l’administració pública ha d’adoptar un paper proactiu en la creació d’ocupació.
Al respecte, la ciutadania també té un paper rellevant. Quedar-se de braços creuats observant impassibles com l’esforç per a la cohesió social se’n va en orris, mantenir-se egoistament al marge dels acomiadaments laborals de la gent propera, adoptar un llenguatge xenòfob on l’immigrant és el boc expiatori de tots els mals de la societat… són comportaments insolidaris sobre els quals hem de reflexionar.
Ramon Zaballa
Regidor del PSC de Vilafranca
