Es podria pensar amb tot dret que utilitzar un insult, un improperi com a barret d’aquest cos de text no és massa adient, fora de lloc i groller. Per tant, provaré d’explicar i fer entendre que ‘imbècil’ no és un insult ni un improperi.
Quan tot sovint assenyalem que alguna cosa és ‘impossible’, queda clar que no és possible, im-possible, de la mateixa manera que quelcom ‘imviable’ vol dir que no és viable, ‘im-viable’, així doncs i remuntant-nos a català medieval modern, d’aquell que se’n diu ‘d’antes’, de manera molt col·loquial en casa de pagès aprop de prats, un bècil és el bou de les esquelles, l’ésser viu que a ulls cecs, a cops de garrot i vara, fa de motor de remolc per arrossegar de runa a tota mena de conreu, és a dir: Qui no essent propietari del seu destí es dirigeix on la vara del xòfer li requereix, per tant ‘im-bècil’, vol dir no bècil, o sigui, no ser el bou de les esquelles que a ulls cecs fa el que no creu ni entén.
Pot semblar i de fet ho és, una manera senzilla i planera de disfressar un insult, un improperi i una realitat en l’ideari col·lectiu, com tanta gent que omplen les nostres diverses vides, hores, converses i carrers, portaveus d’un feixisme interpersonal fent empetitir els demés per sentir-se grans, i els covards que no essent diana, riuen aplaudint cada mofa, i en acabat volen defensar els drets socials més elementals a les urnes.
Proposo un i necessari canvi de rol.
Jordi Hill
